dilluns, 25 de gener de 2016

"Nunca daría un libro infantil a un niño"

Divendres 22 de gener vaig assistir a la xerrada que proposaven a Rosa Sensat sobre "Educació creadora". Feia temps que volia escoltar a Miguel Castro, perquè la meva amiga i experta en literatura infantil (entre moltes altres coses), la Cristina de Reus, me n'havia parlat ara fa un parell d'anys com a possible ponent per a les jornades de laboratoris.
En el programa es podia llegir això: 
"La xerrada que ens ofereix en Miguel Castro, parla de les condicions de llibertat per a l’aprenentatge, i de la seva relació amb les necessitats i interessos propis.

Com creem els nostres espais d’aprenentatge? Processos de creixement en contextos, estructures i relacions diverses, que parteixen de la nostra experiència vital.

“Educació Creadora” és el terme que Arno Stern utilitza per definir el tipus de condicions físiques i de relació que va crear en el seu taller de pintura “Le Closlieu”, a París fa ja més de 60 anys".
 
Miguel Castro i Vega Martín porten el centre Diraya, d'educació creadora a partir de les teories o el mètode d'Arno Stern.

Us transcric,  perquè en tinc necessitat, així una mica a raig, algunes notes que vaig prendre el dia de la xerrada, que en general, em va semblar molt interessant. A veure si endevineu en quin moment em va caure el llapis a terra i vaig estar a punt de caure rodona:

Castro parteix de que l'ésser humà té una habilitat innata per aprendre, per a la curiositat i que moltes vegades, els adults i l'escola, el què fa és matar aquesta curiositat. Parteixen de la idea del desaprendre per ser capaços de fer una mirada respectuosa del joc i de l'acompanyament dels infants.
El treball d'Arno Stern parteix de tres grans idees que sostenen la seva pedagogia creadora:
1. Tots som diferents i per tant, tenim neguits i necessitats, etc. diferents
2. L'aprenentatge sempre passa pel joc. S'aprèn jugant
3. El rol de l'educador: aquest no determina, no jutja, ni tan sols explica o ensenya. Només acompanya i dóna eines concretes, si li demanen, per facilitar l'aprenentatge.

La pregunta és "¿Cómo asistir a un niño?"
Castro posa en dubte el sistema actual d'APRENENTATGE PROGRAMAT  perquè diu que és un camí organitzat, linial, predefinit, igual per a tot el grup classe, cap a una direcció que va de fora, de l'escola, cap a dins, cap a l'infant. 
Ell creu que el veritable aprenentatge s'hauria de fer seguint una DERIVA PERSONAL. Això vol dir que el moviment hauria de sortir de dins l'infant i anar cap a fora. A partir de la curiositat de l'infant, ell comença a investigar, preguntar, buscar, provar, jugar... i anirà aprenent però fent salts, deixant temes, tornant-hi més tard, de més gran... d'una forma desordenada però més autèntica i significativa.

Ell mai dóna llibres infantils, no creu amb la literatura infantil i encara menys amb la il·lustració. Dóna enciclopèdies o llibres de fotografia d'animals, etc. amb només text, per tal que els infants hi passegin, mirin, senyalin. Mai obliga a llegir o mirar una pàgina concreta o a seguir un ordre.
Considera els llibres infantils com un objecte de consum, imposat, inventat per fer diners, i que a més a més coarta la possiblitat d'imaginar dels infants. Els contes i les històries s'expliquen només, segons ell, amb la boca, res de tenir un llibre físic amb il·lustracions. Cal que el nen imagini.

L'educador ha de donar amb la seva actitud confiança a l'infant, de la seva capacitat de fer. Cal demostrar respecte i això dóna autoestima.
L'educació creadora no vol dir que es deixa fer qualsevol cosa, que tot val. El què assisteix no ho té fàcil, vol dir que s'equivocarà sovint, però ha de controlar-se, aprendre a no avançar-se a l'infant. Només acompanyem.

Castro parlava de les joguines, i de com són cada vegada més creatius els inventors de joguines, però que això és inversament proporcional a la creativitat que desperta a l'infant. Ens perdem dient "el nen s'ho passa be", perquè per ell no sempre jugar és passar-ho bé i ja està. A vegades cal estar molt concentrat i està seriós. No té res a veure. 

Davant de qualsevol conflicte, problema, el més important és deixar de mirar els infants com un grup, com si a tots els passés el mateix, o tots junts fessin una classe i això els igualés. Cal atendre i mirar els infants de forma individual, un per un. 

Va parlar dels llibres de Catherine l'Ecuyer, i del llibre de Boris Cyrulnik Los patitos feos (Gedisa, 2009) 

Bé, en el torn de preguntes jo no vaig poder-me estar de demanar-li pel tema de la literatura infantil, tot i que ja em veia a venir la resposta.
Va dir que res d'imatges, res d'il·lustracions. Algú del públic, veient per on anava jo, va demanar-li que segurament parlava de llibres poc rics, que els àlbums il·lustrats sí que els devia recomanar, etc. Però no, va dir que no tenia res a veure amb bona o mala il·lustració. Que aquest concepte era erroni. Les imatges per sí soles, fixes o en moviment, impedeixen que els nens imaginin.
En el seu taller de pintura, explicava, primer els nens passaven una època de "vomitar", vol dir d'escupir i dibuixar totes les imatges que nosaltres els hi hem anat inculcant... i finalment, quan ja s'havien tret tota l'escombraria que la societat de consum els havia donat, començaven, primer a avorrir-se i finalment, a crear lliurement, sense por de ser jutjats.

Uf! Vaig voler tenir al meu costat la Teresa Duran, l'Emma Bosch, la Van der Linden i tota l'escola francesa que la precedeix: la Despinnette, la Marion Durand... i per citar algun il·lustrador basc, de la terra del Castro, en Barrenetxea i l'Odriozola

Bé, encara estic en estat de xoc, perquè moltes de les coses que deia em van semblar molt reveladores, però d'altres les trobo una mica bèsties i enganyoses. Va basar la conferència en imatges sobre com havia educat les seves filles i jo crec que malgrat deixar-los triar, el paper d'ell com a adult, sempre és influent. Perquè Mozart i Beethoven eren un referent sempre a casa seva i en canvi no pot ser-ho Kandinsky  o Kveta Pacovska?

Cristina, hem de fer un cafè un dia d'aquests.

3 comentaris:

  1. Déu n'hi do, quina sessió de remoure idees! Però m'has fet recordar una cosa, que no té res a veure, però que sí que té a veure. Quan era petita dormia a casa de la meva àvia, que estava una mica sorda. La meva àvia anava a dormir molt tard i mirava pel·lícules. Jo havia de dormir, de fet estava al llit, però no podia dormir perquè el so de la pel·lícula (sense imatges, clar) se sentia molt fort a la meva habitació. Saps com he disfrutat jo sentint aquelles pel·lícules? Algunes encara les recordo. No em feia falta la imatge, de fet la paraula era molt més potent.

    (a veure si tenim ocasió de coincidir algun dia :-)

    ResponElimina
  2. Uf...

    Jo quan m'enfronto a mètodes i maneres de fer d'aquest tipus sempre penso que el "radicalisme" és el pitjor que hi ha, i que seguir a "rajatabla" aquest seguit de principis és, en certa manera, ser un radical.

    Trobo que hi ha idees molt potents en aquest discurs (m'apunto el llibre "Educar en el asombro"; crec que ha passat per les meves mans aquí a la biblio i ja vaig pensar que podia ser interessant), però també que amb aquest acostament estic segura que es perden experiències enriquidores (i la LIJ, sense anar més lluny, és sens dubte una d'elles).

    ResponElimina
  3. Ai, sí però no! Em semblen encertades moltes de les seves idees: que cada infant és un món i hauria de poder tenir el seu propi ritme d'aprenentatge, que s'aprèn jugant, que l'educador ha de mostrar confiança en l'infant i acompanyar-lo... Però no puc compartir la seva visió de la LIJ!

    Entenc per on vol anar i hi estic d'acord: els infants han de poder ser imaginatius i creatius sense que els marquin el camí a seguir. Però un bon àlbum il·lustrat pot deixar volar la imaginació tant o més que un llibre de fotografies d'animals. I un àlbum il·lustrat sense paraules, no obre un munt de possibilitats?

    És clar que hi ha de tot, però parlem de LIJ de qualitat, la que s'allunya de l'objecte de consum. No crec que s'hagi de generalitzar...

    Un post molt interessant, merci!

    ResponElimina