diumenge, 8 de gener de 2012

Pàg. 320

Ja m'he acabat la novel·la de Jasper Jones de Craig Silvey (Seix Barral, 2010).

 
A la novel·la hi vaig arribar gràcies a les recomanacions que la Sfer ens va fer a la tertúlia d'al·lots, al voltant del nou (o no) fenomen editorial dels crossower.

Entre totes les tertulianes n'hem llegit un grapat i han estat un dels temes recorrents de les trobades. Ara bé, amb en Jasper Jones m'ha passat una cosa inaudita en la meva història lectora:

a la meitat del llibre no vaig poder resistir i vaig buscar fulls a l'atzar del final fins a descobrir qui era el culpable de tot plegat a la pàgina 320.

Ja sé que això no es fa, i que potser el llibre va perdre emoció, (jo juraria que no, vaja) però va ser una força irracional que no vaig poder controlar.

A la portada el llibre diu:  
"una novela de aventuras que revela 
el extraordinario poder de la amistad".

Doncs ves! jo crec que vaig patir
"el síndrome del poder de l'amistat".

Amb només el primer capítol, el meu respecte i afecte pel Charlie i en Jasper Jones era tan gran, que no podia seguir llegint com si res, esperant el desenllaç com si d'una novel·la qualsevol es tractés. No!

Potser en una altra novel·la juvenil, una d'aquelles que et tira l'argument però que no "mata", hauria començat a llegir en diagonal per poder arribar a la part interessant, per descobrir l'assassí, però amb en Jasper Jones no pots.
No pots saltar-te cap frase, cap diàleg, perquè tots són molt bons. No és una novel·la lleugera, són 382 pàgines d'intensitat emocional.

El meu paràgraf preferit:
"Su mensaje está claro: no vayas de listo.
Todo lo cual, la verdad, ha reafirmado mi determinación a volverme más inteligente. Y no sin cierto rencor. Mi sed por nuevas palabras ha ido en aumento. Cada vez que me encuentro con una por primera vez, la miro y la salvaguardo. Cada nueva palabra es un puñetazo que devuelvo. Por oscura o arcaica que sea, la devoro y asimilo. Me prometo a mí mismo no olvidarla. Colecciono palabras y las conservo en un lugar seguro; como si de un tesoro se tratara.
Todas las noches las utilizo. Todas las noches abro la cerradura. Cojo mis bolígrafos negros y cuadernos amarillos. Y todas las noches escribo historias y poemas. Pulo mis joyas. A veces  imagino que les espeto mis poemas a estos chicos, aunque sé que sería como arrojarles plumas. Sé que se limitarían a reír. Y, por supuesto, sé que me golpearían otra vez con algo significativamente más duro. Pero no dejo de sentir una sombría satisfacción por saber algo que ellos desconocen, por tener algo de lo que ellos carecen. Esto es lo que pienso cuando encajo en silencio sus puñetazos."


No us la perdeu!

2 comentaris:

  1. Jo també l'he acabat i el paràgrafat que has reproduït es genial! Afegeixo, amb el teu permís, que els diàlegs entre el Charlie i el Jeffrey no tenen desperdici!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. sí marta, sobretot els del superman i el batman!

      Elimina