dilluns, 3 d’octubre de 2011

Ficar la pota

Divendres 30 de setembre vam celebrar els deu anys del Bib. Botó (Grup de Treball de biblioteques infantils i juvenils) amb una fabulosa excursió a Saragossa per visitar Cubit, la biblioteca de joves,


i per fer una trobada amb dos autors de lij que ens enamoren: Daniel Nesquens i Elisa Arguilé.


No faré la crònica perquè segur que alguna reportera més organitzada que jo s'animarà a penjar-ne una de ben sucosa al bloc del grup.

Ara bé, sí que vull transmetre una evidència que em va quedar clara després de parlar amb el Daniel Nesquens:
Fer comentaris, ressenyes, crítiques cassolanes com les meves, etc. és molt perillós.

Fins ara la vegada que més endins havia ficat la pota en una ressenya, va ser parlant d'aquest llibre:

Laberints: el llibre de laberints mès grans del món
Text i Il·lustracions: Àngels Navarro, Eloi Bonjoch i Miquel Puig
Barcelona: Estrella Polar, 2010.
ISBN: 978-84993-22-24-7

A la meva ressenya del Faristol jo deia que era evident que es tractava d'un projecte comú, que tenia la pinta d'haver seguit un procés de creació envejable, que si l'editor, que si un treball d'equip, que si patatim, que si patatam.


Molt bé, doncs posteriorment vaig sentir en Miquel Puig dient que ell odiava els laberints, que mai li havien agradat, que fer aquest llibre va ser una tortura i que va acabar barallat amb l'Àngels Navarro.

Olé, Berta Bocado!

Doncs aquest divendres Daniel Nesquens em va dir que encara està flipant amb el seu llibre Como pez en el agua, (editat per Thule, també en català) perquè l'il·lustrador, el Riki Blanco, va dibuixar el protagonista amb cadira de rodes.


Doncs, família, jo vaig fer un comentari del llibre en aquest mateix bloc cantant les excel·lències del llibre i dient justament que per a mi era l'exemple perfecte de què era un àlbum il·lustrat. El text sense la il·lustració no es podia entendre perquè eren totalment complementaris, que si patatim que si patatam.

I ara què? Resulta que quan Nesquens va escriure el llibre no havia pensat en absolut amb un protagonista amb cadira de rodes. La dimensió metafòrica que jo havia donat al llibre no té res a veure amb les intencions de l'autor.

Per mi continua sent un àlbum extraordinari però m'ha fet prendre dues grans decisions:
1. Mai em consideraré crítica literària ni res semblant. Em conformo amb considerar-me "bona lectora de lij, consant i sacrificada".

2. parlant d'àlbums il·lustrats, fins que no es demostri el contrari, l'obra final a valorar és el llibre acabat, el resultat, independentment de les intencions prèvies i independents d'autor i il·lustrador.

1 comentari:

  1. Bé, al respecte, jo diria: les intencions de l'autor no compten, compta el llibre fet en la forma en què el llegim. I tenim tendència a parlar de la intenció dels autors, on en realitat parlem de la intenció del llibre que hem reconstruït mentalment (i que no tothom reconstrueix igual). El que és problemàtic és pensar que hem reconstruït el món previ al llibre editat sense haver-lo viscut. D'una banda, perquè la col·laboració estreta entre autor i il·lustrador sembla ser menys habitual del què pensem; pero començar, perquè els plaços de treball van lligats als ingressos i als il·lustradors de llibres no se'ls paga especialment bé. D'altra banda, perquè sovint els il·lustradors busquen una distància amb el text que, quan funciona, multiplica l'àlbum, lluny del que havia imaginat l'autor del text, però d'una forma a vegades espaterrant. D'altra banda, per a mi, la teva definició com a lectora quadra amb la meva definició de "crític(a) literari(a)". No hi ha més. Aquí no fem ni podem fer ciència. Llegim, estimem i relacionem amb la major objectivitat possible (és a dir, oberts a correccions). Res més (al meu parer).

    ResponElimina