dimarts, 8 de gener de 2008

UNA NOVA LECTURA, CONSOL DE PENES D'AMOR (6)

Fa uns dies us comentava que tres amistats de la Berta Bocado patien penes d'amor i que per això volia dedicar a cada una d'elles una lectura que les ajudés a sortir de l'atzucac.
Avui escric la tercera, la dedicada a la meva estimada amigota M.



[NOTA POSITIVA: heu de saber que ni la petita I. ni el meu estimat R. (que també es podria dir Houdini) dormen sols a hores d'ara. Qui sap? Potser van llegir el fragment de
Kureishi i de Vian que va transcriure la Berta Bocado i la seva vida sentimental es va posar a lloc!!!]



[il. de Sabien Clement. del llibre de Geert De Kockere. Amourons-nous. Éditions du Rouergue, 2003.]

A la M. li vull dedicar un conte del llibre d'una autora mexicana:
Ángeles Mastretta. Mujeres de ojos grandes. Barcelona: Seix Barral.
He recordat aquest conte, justament ara que he vist a les llibreries un nou recull de contes de l'autora, amb el suggerent títol de Maridos i que edita la mateixa editorial Seix Barral. Encara no l'he llegit però el de Mujeres de ojos grandes em va agradar especialment i va donar conversa per a molts sopars.
El conte que recomano va de la pàgina 89 a la 94, el llegireu en un plis i us ajudarà a entendre l'extraordinari món dels amants i la infidelitat.
El conte, que no té títol, parla de la reacció d'un marit després de llegir una carta privada que ha rebut la seva dona on un amant d'aquesta li demana de tallar la relació que mantenen.

[el marit acaba de llegir la carta:]

"Sentado en la silla frente a su escritorio, el hombre respiraba con violencia por la boca. Tenía las manos sobre la frente y los brazos alrededor de la cara. Si algo en la vida él quería y respetaba por encima de todo, eran el cuerpo y la sabiduría de su mujer. ¿Cómo podía alguien atreverse a escribirle de aquel modo? Magdalena era una reina, un tesoro, una diosa. Magdalena era un pan, un árbol, una espada. Era generosa, íntegra, valiente, perfecta. Y si ella alguna vez le había dicho a alguien te quiero, ese alguien debió postrarse a sus pies. ¿Cómo era posible que la hiciera llorar?"...

He trobat un enllaç amb el relat escanejat
però sense les tres últimes ratlles... Cutre per part meva? doncs sí però entendreu que no puc picar-lo tot. Us afegeixo les tres ratlles finals però que només podeu llegir després de l'enllaç. No feu trampes!

"- ¿Si yo me fuera podrías brincar la reata? -preguntó él.
- Creo que no -dijo la tía Magdalena.
- Entonces me quedo- contestó el marido, recuperando el alma. Y se quedó. "

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada