dilluns, 19 de novembre de 2007

Quan arriba aquell dia que et creix un nenúfar als pulmons (declaracions d'amor 5)

Una nova entrada sobre una història d'amor trista, sorprenent i sobretot màgica. És clar, aquesta li dedico a la petita I. per alleugerir les seves penes d'amor...


“-- Et curarem- li va dir--. El que volia dir és que no hi ha res de més dolent que veure’t malalta, sigui quina sigui la malaltia...
--Tinc por...—va dir Chloé--. M’haurà d’operar...
--No – va dir Colin--. Et curaràs abans.
--Però què té? –va insistir Nicolas--. Puc fer alguna cosa?

També ell feia un posat de desgraciat. L’aplom que tenia normalment s’havia afluixat força.
--Calma’t, Chloé—va dir Colin.
-- I és clar que estarà curada ben aviat—va dir Nicolas.
--Aquest nenúfar... On l’ha pogut agafar? Va preguntar Colin.
--Té un nenúfar?—va preguntar, incrèdul, Nicolas.
--Al pulmó dret –va dir Colin--. El professor es pensava primer que només era alguna cosa animal. Però és un nenúfar. L’hem vist per la pantalla. Ja és força gran, però espero que encara el podrem eliminar.
--I tant!—va dir Nicolas.
--No sabeu el mal que em fa quan es mou!—va cridar Chloé.
--No ploris—va dir Nicolas--. No serveix de res i et canses inútilment.

El cotxe es va posar en marxa. Nicolas conduïa lentament a través de les cases complicades. El sol desapareixia a poc a poc darrera els arbres i el vent refrescava.
--El doctor vol que vagi a la muntanya –va dir Colin.. Creu que el fred matarà aquesta brutor...
--Ho va agafar a la carretera –va dir Nicolas--. Estava plena d’un munt de coses fastigoses d’aquesta mena...
--Diu que sempre hi ha d’haver flors al seu voltant –va dir Colin--, per fer por a l’altra...
--Per què?—va demanar Nicolas.
--Perquè si floreix n’hi haurà d’altres. Però no el deixarem florir...
--I això és tot, pel que fa el tractament?—va preguntar Nicolas.
--No—va dir Colin.
-- Què més li ha receptat?
Colin va dubtar a respondre. Sentia que Chloé plorava contra ell i odiava la tortura que havia d’inflingir-li.
--Cal que no begui...—va dir-
--Què?—va dir Nicolas--. Res de res?
--No—va dir Colin.
--Però res en absolut?
--Dues culleradetes cada dia—va mormolar Colin.
--Dues culleradetes!... –va repetir Nicolas.
No va dir res més i va mirar fixament la ruta que s’obria davant seu. “

p.113-114 del llibre de L'escuma dels dies. Boris Vian. Columna, 1991. (l'edició original és del 1963)

ai, ai... Boris Vian, també és un personatge que va viure amb Berta Bocado, en la seva vida anterior. Parlem-ne amb calma, fem-ho, lectorscrazy... qui si no podia imaginar una història com la de Chloé, malalta per culpa d'un nenúfar a un pulmó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada