dilluns, 24 de setembre de 2007

Una mort dolça com la de l'ànec (estiu 1)

Al mes d'agost es va morir l'avi de la Berta Bocado, l'avi Gorchs, però va tenir una mort plàcida. Deia que ja estava cansat, de fet havia nascut l'any de l'enfosament del Titànic: 1912!

[Wolf Erlbruch. El pato y la muerte. Barbara Fiore Editora, 2007]

Era un avi molt divertit, només us diré que sempre portava una llista d'acudits a la butxaca. Era una llista correlativa, un número i una paraula clau. Quan portaves més de deu minuts al seu costat ja es treia la llista i començava el repertori.

Tot i que no sé si a ultratomba tenen connexió jo li voldria oferir tres regals:

El llibre d'El Pato y la muerte, perquè és un dels àlbums que més m'ha impactat en la vida, que mostra una mort tan plàcida, que t'acaba agradant i de cop et sembla tan tramposa...

I dos llibres més que parlen de la mort amb un humor macabre i sinistre però alhora líric.
Potser no els entendrà, perquè el seu era un humor més de banyes, pits i culs... però qui sap, algú que ha vist tot el què ha passat des del 1912 fins ara, pot entendre qualsevol cosa i més!!


Edward Gorey. "Los pequeñines macabros". A: Amphigorey. M: Valdemar, 2001. (Avatares; 48)

Com aquest volum, l'editorial Valdemar n'ha tret dos més on es recullen moltes de les obres d'aquest autor i il·lustrador tan particular. Va néixer a Chicago l'any 1925 i va morir no fa massa, al 2000. Autodidacta i excèntric, va viure sol, envoltat de les seves tres passions: els gats, els llibres i discos, i el ballet.
El conte que jo us recomano és un abecedari on cada lletra ve representada per un infant que ha mort d'una manera ben estranya. uf, terrible!

A la biblioteca també trobareu un conte infantil titulat El tesoro de Tristán, editat per Alfaguara, que és una delícia, encara que deixa els pares com uns veritables estúpids.

i Tim Burton. La trista mort del noi ostra. B: Angle Editorial, 2007)
amb una molt bona traducció de Miquel Desclot.
Tim Burton que justament, com comenta la Susan Vance al Sessiócontínua, acaba de rebre un premi... doncs apa felicitats!


doncs res avi, descansa. I saps una cosa, el meu preferit era el 37: autobús.

3 comentaris:

  1. Una entrada preciosa, Berta. Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  2. És curiós quan una persona marxa, però segueix al teu costat. Berta, aquesta primavera també va marxar la meva iaia i el dia anterior a la seva mort vaig anar a comprar a mercat amb ella. No s'ho esperava ni ella, però una mort plàcida mentre dormia se la va endur. La meva àvia no era d'explicar acudits però em va ensenyar a fer punt i cada cop que teixeixo alguna cosa és com si encara hi estigués parlant.
    Una abraçada molt forta, guapa!

    ResponElimina
  3. No em puc estar...
    Ens expliques l'acudit 37, si us plau?

    ResponElimina