dissabte, 14 de juliol de 2007

MISSATGE A L'AUTOR D'AQUESTA PINTADA AL LAVABO DE LA BIBLIOTECA (Declaracions d'amor I)



Durant cert temps hi va haver aquesta pintada al lavabo de noies de la sala infantil de la Biblioteca de Cerdanyola.



El tal Carranza no sé qui és ni tampoc sé si es mereixia tal honor (o deshonor, depèn de com es miri).

La pintada em va fer reflexionar sobre com ha evolucionat el camp de les declaracions amoroses. No parlaré de la vida sentimental de Berta Bocado per no avorrir-vos i per respecte a la intimitat dels seus companys/es de fatigues... però...
S'envien encara cartes d'amor? O mails? S'escriuen poemes de creació? Encara s'utilitzen les paraules de Neruda, Salinas o Benedetti per lligar? O s'agafen paraules d'autors de noves fornades? Es componen cançons?
O les noves tecnologies han modificat del tot les declaracions amoroses? Es fan via sms? o es grava un vídeo i es penja al youtube?



Deixeu-me que dediqui unes quantes entrades al terreny de les declaracions literarioamoroses. Així de cop, quan penso amb els fragments literaris que més em van ajudar a escriure el meu itinerari amorós em vénen al cap, a banda dels poetes ja citats, noms com Boris Vian, Heinrich Boll, Hanif Kureishi...

Deixeu-me que parli de paraules d'amor ni que sigui perquè el tal Carranza i la seva contrincant sàpiguen que a la biblioteca (i a la vida) hi ha altres maneres de dir t'estimo.

La primera entrega és un fragment d'un poema del poeta cubà Nicolás Guillén. Curiosament el vaig descobrir fa poc en una novel·la juvenil de Care Santos titulada Okupada, editada per Columna al 2005 i on el millor del llibre era just el poema de Guillén:

un fragment que fa així (va por ti Carranza!)

"No sé si me olvidarás
ni si es amor este miedo:
Yo sólo sé que te vas.
Yo sólo sé que me quedo.
¡Qué largo camino anduve
para llegar hasta ti
y qué remota te vi
cuando junto a mí te tuve!
Estrella, celaje, nube,
ave de pluma fugaz,
ahora que estoy donde estás
te deshaces, sombra helada:
yo no quiero saber nada;
yo sólo sé que te vas.
¡Adiós! En la noche inmensa
y en alas del viento blando
veré tu barca bogando,
la vela impoluta y tensa.
Herida el alma y suspensa,
te seguiré, si es que puedo;
y aunque iluso me concedo
la esperanza de alcanzarte,
ante esa vela que parte,
yo sólo sé que me quedo.

salut!

[el vídeo era de Charles Trenet, que vaig tenir molt anys al meu contestador automàtic. Me l'ha reenviat en R. ]

3 comentaris:

  1. es clar que encara se'n fan, de poemes d'amor d'estar pert cara per dir el que se sent, in es componen cançons.-terratrèmol que fan bellugar les cames (i també d'estar 'per casa). per sort.

    la veritat es que alegra veure que la gent, de tant en tant, actua com si estiguéssin vius (com si? per que no? actuen vius i no morts). Es reconfortant veure que encara es mou alguna cosa sota els notres pits.

    Petons literaris

    ResponElimina
  2. a voltes no calen poemes, a voltes els gestos són declaracions d'amor molt profundes i emocionants

    ResponElimina
  3. no és exactament una declaració d'amor, però he vist aquestes fotos d'una paret a austràlia on es pinten missatges recordatoris per a aquelles persones que ja no hi són, i m'ha semblat molt preciós

    http://farm2.static.flickr.com/1151/958837381_6d813a5039.jpg

    http://farm2.static.flickr.com/1392/958838051_a15cfa7d79.jpg

    http://farm2.static.flickr.com/1055/958838291_c599192d13.jpg

    http://farm2.static.flickr.com/1427/958837591_52cac3efcc.jpg

    ResponElimina