Un cabàs de verdures de l'hort a canvi d'un conte

Quan tot semblava perdut, arriben aquestes tres tarragonines --narradores amb més de vint anys d'experiència-- i s'ofereixen per anar per les cases explicant contes a canvi d'espècies: una bufanda de ganxet, un tupper amb rostit per congelar, o un val per un sopar.

Llegiu la notícia a la web del Bib.botó i animeu-vos a fer alguna acció seguint aquesta línia. Ara més que mai cal imaginació però també noves maneres d'entendre el món.

La Imma, la Carme i la Rat han agafat el bou per les banyes, i ara que els projectes subvencionats, etc. estan morint tots per falta de recursos, han decidit dedicar un temps de les seves vides a demostrar a les famílies la importància d'explicar contes. No es presenten disfressades ni amb xanques, nomes vénen amb la seva veu i un munt de contes per explicar.

Felicitats per la iniciativa! Com diu la Nati, llegint el bloc i el funcionament de tot plegat, em venien ganes de plorar.

Força noies!!!

Obrir una porta

Una cita que m'ha fet pensar, d'un llibre que em va descobrir la meva amiga Nati:

"Cuando muy niños, no necesitamos cuentos de hadas, sino simplemente cuentos. La vida es de por sí bastante interesante. A un niño de siete años puede emocionarle que Perico, al abrir la puerta, se encuentre un dragón; pero a un niño de tres años le emociona ya bastante que Perico abra la puerta".
G.K.Chesterton.

a: Catherine L'Ecuyer. Educar en el asombro. Plataforma, 2012

Per cert, si teniu ocasió, no us perdeu un taller sobre Laboratoris de lectura que faran la Nati Calvo i la Marta Roig dins les V Jornades de Foment de la Lectura del Prat del Llobregat, el dilluns 6 de maig. Més info, aquí.

Una batalla més perduda

Entre totes les novetats que a mi m'agradaven i que vaig estar ensenyant al meu col·laborador Roc...



Sabeu què va comprar-se per Sant Jordi?

Un àlbum, sí. Però un ÀLBUM DE CROMOS DELS INVIZIMALS.

Sense comentaris.

Mercat de cançons

Aquest dissabte vaig estar en una presentació a la llibreria La Gralla de Granollers d'un llibre una mica mica especial. Especial perquè era una primera vegada de moltes coses:

La Jèssica Enrique s'estrenava com a editora.
La il·lustradora Elisa Bernat s'estrenava amb el seu primer llibre publicat.
L'Editorial Alpina s'estrenava amb un llibre (i potser una nova col·lecció Mercat de cançons) pensada per als infants més petits de casa.
I jo i la Carme Ramon, ves, sortíem per primera vegada en els crèdits d'un llibre. I per nosaltres també és la primera vegada que formàvem part de la concepció inicial d'un llibre.

Gràcies a la Jèssica, amb qui ens uneix una amistat de fa anys, he tingut l'oportunitat de veure des de molt a prop, com neix un llibre. Jo només vaig estar en les reunions inicials fent cafès a l'Europa, però a partir de les convereses entre nosaltres i la Carme va anar surgint la idea de fer aquests desplegables que recollissin cançons tradicionals però narratives, fent un pas més dels llibres que ja existeixen al mercat amb ballmanetes.

Dos anys després, la masovera i la margarideta ja tenen forma i es poden comprar dins una capseta ideal per regalar!
Busqueu-lo, mireu-lo i opineu, segur que hi ha moltes coses a millorar... encara que ja se sap que de primera vegada només n'hi ha una!

Quan en comptes de sal, els veïns et demanen llibres

A partir del 23 d'abril em trobareu al 1r 1a d'aquesta curiosa escala de veïns.

Família, no és que ens tornem a traslladar, no patiu!!, que no s'han de tornar a carregar els llibres, ni s'ha de desmuntar el ditxós "armario puerta corredera color roble" de l'Ikea.

No patiu per en Morella i els nens: estan estupendament bé i no tinc cap intenció d'abandonar-los. [que ells em fumin una coça al cul ja és una altra cosa]

Serà només una segona residència virtual, una nova família i una comunitat de veïns molt interessant i sobretot, molt lectora... ja els anireu coneixent...

ens veiem ben aviat...

Descobrint il·lustrador@s

Cada dia descobreixo nous il·lustradors i il·lustradores que em fascinen. I tinc la sensació que n'hi ha de molt bons que no han tingut encara la seva oportunitat i ens són desconeguts.

Potser la vostra veïna de dalt, que surt a comprar amb un cistell i us diu "Bon dia" és una promesa de la il·lustració i no ho sabeu.

I és que els il·lustradors, ja ho tenen això: amb un cistell a la mà entrant al Mercat de Sant Carles et poden semblar persones normals i corrents, de la pila.

Doncs bé, a la Biblioteca Roca Umbert de Granollers hem tingut una petita exposició de la il·lustradora resident a l'Espai d'Arts que m'ha semblat excepcional: Ermisenda Soy.

En el seu bloc podeu veure el seu traç i les seves creacions.

Però en l'exposició que nosaltres hem tingut crec que s'ha superat a ella mateixa: sota el títol de #Mites ha creat petits quadres tridimensionals de diferents escenes famoses de la mitologia, sobreposant cartolines com petits teatrins. De veritat que era molt bonic.

Us deixo un petit vídeo, que no arriba a un minut, que va fer el meu amic Jan de la Biblioteca, perquè us en feu una idea.

Els quadres estan en venta i suposo que si algú volgués tenir l'exposició podria demanar-la sense problemes. L'Ermisenda també fa tallers de plàstica i tècniques artístiques per a professors i dinamitzadors. I també es passeja amb un cistell i una bicicleta, com si res!

El menisc i la lectura

El meu pare -que és el rei del futbol- està molt malalt i jo, ves, suposo que sense saber-ho, estic buscant la manera d'apropar-me a ell en aquests darrers mesos.
És l´únic argument que se m'acudeix per entendre com m'he fet un pinçament de menisc, una cosa que només els hi passa al Messi i a l'Iniesta!

Doncs res, seguint els bons consells de la meva amiga i consellera espiritual Marta Roig, no m'atabalo. És més, us diré que el mal de menisc té una cosa bona: aquesta setmana santa, a banda de menjar mones i parlar de la mala sort dels futbolistes amb l'Antònio, estic llegint un munt de novel·les juvenils:

A grans trets:
M'ha agradat especialment:
        Blake Nelson. Destruïm tots els cotxes. Cruïlla,[amb un adolescent malcarat que llegeix Sylvia Plath i que fa manifestos contra els ecohippies i altres especimens de l'institut]

M'han fet riure i us les recomano per posar humor a les vostres vides:
        Patrícia Martín. Una de zombis. Estrella Polar (invasió de zombis a la ciutat de Barcelona en clau d'humor)
        Pasqual Alapont. El restaurant de Penèlope. Cruïlla (sempre és aire fresc llegir l'Alapont!)

Un psé-psé per aquesta altra novetat. Buf! he buscat les escenes picantones però vaja, no m'ha despertat res de res:
        Rocío Carmona. El cor de la Hannah. La Galera (el primer amor d'una noia amish que ho deixa tot i fuig a Nova York)
[de l'autora em continuo quedant amb La gramàtica de l'amor, que em va encantar! i dels amish, continuo enamorada del Harrison Ford amb aquells pantalons curts de camal, enfilat a la biga mestra d' Único testigo.

I de les novetats juvenils d'Edebé, m'ha decepcionat Tesa, de Pilar Molina, (premi Edebé d'enguany) que tenia bona pinta al principi i un to que m'agradava, però que al final s'ha anat desinflant i no n'ha quedat res de res. També em va semblar una mica "patillero" el California Barbie d'Andreu Martín.

Per contra, també d'Edebé, m'ha agradat força:
La noia a qui estimaven les fades d'Armando Boix. Una història ambientada a l'edat mitjana, d'intrigues de palau amb una mica d'éssers màgics, que no és súper original, però que funciona i està ben lligada.

i de moment, aquesta és la crònica esportiva de la setmana...

El sant jordi ha arribat molt d'hora a casa...

Ja sé que una no s'hauria de precipitar amb les compres de sant jordi, però és que hi ha novetats que se t'enganxen al caparró i no et deixen fer vida normal fins que no les tens a la tauleta de nit...

Així és que a casa ja tenim La caputxeta vermella de l'Innocenti, que Símbol ha editat en català.  

Una versió tremenda, amb una caputxeta urbanita on el llop és un macarra amb moto sense cap mena d'escrúpols. Una història dura, plena de detalls, amb una ciutat de fons que ens hauria de fer caure la cara de vergonya a tots plegats.

 

I un llibre titular Pajarraco, de Jennifer Yerkes, d'Océano travesía (editat per Memo, a França), que fa servir un mateix joc il·lustratiu que ja em va fascinar en el llibre Invisible de Katja Kamm (Fondo de cultura económica, 2007).

L'ocell protagonista és de color blanc, de manera que segons quin és el color de fons de cada pàgina, el podem veure o no. 

En el cas del llibre Invisible, aquest joc de colors s'utilitzava per fer un llibre còmic i ple de disbarats i mals entesos. 

En el cas de Pajarraco, el fet de ser transparent serveix a l'autora per parlar de les emocions, de la necessitat de ser reconegut i l'acceptació d'un mateix, però d'una manera molt original i molt elegant.

veurem si arribem al dia 23...

Em sap greu, però li he de donar la raó al rei Tolot

A mi que en general els monarques em fan urticària, he de dir-vos que he rigut molt amb el protagonista d'aquest llibre:

Un rei molt tossut, amb text de Montse Balada i il·lustracions de Pep Boatella, és un nou llibre de la col·lecció Ginjoler, que tanta feina està fent amb la implamantació de llibres amb el llenguatge de signes catalans incorporat.

Cal dir que des del primer títol fins ara, l'editorial ha millorat molt l'edició i el disseny dels llibres, especialment pel què fa a les il·lustracions. Aquest darrer m'ha semblat realment bo i crec que hem de felicitar tota la gent que treballa pel projecte, amb tanta professionalitat i il·lusió.

El rei Tolot és el rei més tossut del món i sempre vol tenir raó. Com que és rei, si algú li porta la contrària,  ràpidament acaba a la presó. Si ell decideix que la sal és dolça, doncs pobre del cuiner que no ho reconegui.

Un dia s'entossudeix a dir que els rocs parlen. Tothom li vol fer entendre que per molt que volti pel món, de rocs que parlin, així com de pedres, no en trobarà enlloc!

Però ell diu que sí, i per demostrar-ho, sembla ser que fa anys i panys que volta pel món buscant un roc que parli.

Doncs bé, em sap greu però li he de donar la raó: a casa jo en tinc un de roc que parla. De fet és el meu col·laborador del bloc, que molts potser coneixeu.

I us diré un secret, en roc no és que parli, en roc no calla!

Així que a partir  d'ara, a banda de no obrir la porta a falsos cobradors d'iberdrola, vigilaré molt que no aparegui el rei Tolot.

Les bibliotecàries també s'enamoren

Pel món corre la brama que les bibliotecàries no lliguen. Doncs és fals.
Bé, no ho dic per mi, que jo sempre he sigut una mica patata amb les coses de l'amor i em va costar déu i ajuda trobar en Morella.

Però ves! qui no coneix boniques històries de bibliotecàries que han trobat l'amor de la seva vida tot llegint el codi de barres d'un llibre! Jo us en podria explicar dues: Cornellà i Centelles, terres de passió!
Però no ho faré, és clar.

A canvi us recomano un petit àlbum de Roberto Aliaga i Guridi, editat per Narval: El viejo y la Margarita.

Una història d'amor entre un vell a qui se li penseix misteriosament una margarita [ara que ho veig escrit, no sé si té algun significat metafòric, uf!] i una bibliotecària que evidentment, no para de fer "chist".